Temàtica: Municipalisme i immigració
Article d’opinió
Data: 11 de maig de 2023
Autor: Aziz Baha Khrouz
El dret de vot i les persones immigrades en la participació
política municipal
“Una societat que es divideix entre ciutadans de primera i ciutadans de segona és una
societat injusta”. Amb aquesta afirmació -i d’altres- argumenta i defensa la campanya
“Aquí vivo, aquí voto” de l’Asociación Pro Drechos Humanos de Andalucía el dret de vot
per a totes les persones residents a la nostra societat i la necessitat que cap col·lectiu es
quedi privat d’aquesta exerció fermament ressaltada, per les democràcies modernes,
com un dret cívic fonamental. Sí, un dret cabdal, i no menys en el context actual de
globalització i de segregacions flagrants entre un sud global empobrit i un nord
global enriquit a causa d’un ordre mundial permanentment innovador en els seus
mecanismes de subordinació: comerç d’esclaus, colonialisme, neocolonialisme,
extractivisme i d’altres.
Amb tot, a Catalunya, com arreu d’Europa Occidental, les nostres societats esdevenen,
culturalment, diverses i plurals més que mai i, certament, amb uns col·lectius d’origen
immigrant, majoritàriament, a la perifèria del benestar social i de la participació
ciutadana. En aquest article busquem dilucidar com una part de la nostra societat, és a
dir, la constituïda per les persones nouvingudes, està desposseïda del dret al vot i,
especialment, el vot a les eleccions municipals. Reflexionem entorn dels mecanismes
d’exclusió i segregació electoral que afecten aquesta població i obstaculitzen una
obertura política a favor del dret a la participació política i ciutadana de les persones
immigrants. Alhora afirmem que el reconeixement del ple dret a la participació política
i cívica dels subjectes del col·lectiu és la garantia de la visibilització de la seva realitat i
necessitats comunes i particulars i, així, és el camí cap a la seva dignitat i a la cohesió de
tota la societat. Al mateix temps, aclarim que l’exclusió dels subjectes migrants dels
centres de decisió i poder condiciona negativament la gestió que es fa, des de les
polítiques públiques municipals, a les seves necessitats i drets com a col·lectiu.
Temàtica: Municipalisme i immigració
Article d’opinió
Data: 11 de maig de 2023
Autor: Aziz Baha Khrouz
Les eleccions municipals no tenen menys rellevància que les autonòmiques i generals,
ja que es tracta del moment, l’acció i la decisió amb els quals els subjectes elegeixen els
i les representants que han de governar, durant els pròxims 4 anys de la seva vida, el seu
entorn social més proper. Altrament, és una ocasió de gran transcendència que té la
persona, més enllà d’una mera expressió o manifestació política, per posar en pràctica
el seu dret a la llibertat ideològica i decidir entorn de línia política que s’estima idònia
per la gestió de la societat de la qual forma part.
Malgrat aquesta envergadura, el gruix del col·lectiu migrant del nostre país està
desposseït de la seva subjectivitat i apartat d’aquest exercici de decisió ciutadana. Des
del seu paradigma de democràcia indirecta, l’Estat espanyol pretén “resoldre” aquesta
qüestió pel que fa a les persones immigrades mitjançant la pertinença a la Unió
Europea (UE) i el principi de reciprocitat quan es tracta de les persones no-comunitàries.
A saber, tan sols poden votar a les municipals espanyoles les persones immigrants de
l’Estat pertanyents a la UE o aquelles provinents d’una llista de 13 països inclosos en els
acords de reciprocitat vigents amb Espanya i que reuneixin els següents requisits: ser
major de 18 anys i residir legalment a l’Estat durant almenys 5 anys al moment
d’inscriure’s al Cens Electoral, tret del cas de Noruega, on es requereix solament un
mínim de 3 anys, i Nova Zelanda, amb la qual no hi ha un mínim determinat d’anys de
residència. L’Estat espanyol va ben endarrerit, mig segle aproximadament, respecte a
països com Irlanda i Suècia, que tenen bona experiència i avanç democràtic en
l’assumpte. En efecte, Irlanda té acordat als seus nouvinguts el dret de vot municipal
d’acord amb el criteri de residència des del 1963 i, 10 anys més tard, sota les mateixes
condicions (18 anys i un mínim de 6 mesos de residència legal), amplia aquest
reconeixement al dret a l’elegibilitat. Poc després, és a dir, el 1975, Suècia modifica la
seva llei electoral i segueix els passos d’Irlanda.
Si ens fixem en Catalunya, el col·lectiu de persones immigrades empadronades i no
nacionalitzades comprèn unes 1.271.810 persones, segons dades de l’Institut
d’Estadística de Catalunya del gener de 2022, la qual cosa suposa que el 16,3% de la
població catalana queda afectat per la restricció del dret al vot. Segons el Centro
Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), el qual duu a
terme, actualment, una campanya a favor d’aquest dret sota el lema “El dret a vot, el
Temàtica: Municipalisme i immigració
Article d’opinió
Data: 11 de maig de 2023
Autor: Aziz Baha Khrouz
millor antídot contra el racisme”, tan sols un terç de tota aquesta població podrà exercir
el seu vot a les eleccions municipals del 28 de maig de 2023. En conseqüència, els acords
de reciprocitat i la pertinença a la UE queden curts per resoldre la problemàtica del dret
de sufragi municipal de les persones nouvingudes i, així mateix, l’anomalia de la tradició
política i constitucional espanyola, que es nega consistentment a vincular la ciutadania
política i el dret del vot a la condició de residència en lloc de nacionalitat. Són
mecanismes que no tenen en compte la nostra realitat social i demogràfica i no estan
pensants per als col·lectius nouvinguts majoritaris de la nostra societat, com ara els
procedents del Nord d’Àfrica i la Xina.
Aquesta manera de determinar qui pot ser elector i elegible viola la sacralitat de la
igualtat davant les urnes com a condició primordial de la democràcia. Alhora, busca
legitimar la invenció i la persistència de marcs legals i polítiques contràries a la lògica
d’una comunitat de dret i al principi original de no-discriminació vinculant els estats
membres de la Comunitat Europea. Estem, així, davant d’una situació d’exclusió de més
70% de la població nouvinguda a Catalunya i l’Estat espanyol, una situació producte de
la visió i la posició polítiques dominants a l’Estat: encara estem segrestats per la por, la
falta de consideració i el racisme cap a l’altre, aquell altre portador de la diferència; és a
dir, en aquest cas, l’immigrant tant com a individu com a col·lectiu.
A més, cal remarcar que la discriminació i l’exclusió s’accentuen quan hi ha més
diferències en els àmbits lingüístics i de creença, tot aguditzant el racisme polític i la
desigualtat electoral: una persona immigrant d’origen marroquí se li exigeix, per tal
d’accedir a la nacionalitat espanyola per residència, residir d’una forma legal a l’Estat
espanyol durant 10 anys, però una procedent d’Argentina (o d’altres països
iberoamericans) hi accedeix després de tan sols 2 anys de residència legal. Amb aquest
marc institucional segregacionista, el col·lectiu immigrant d’origen marroquí, el més
nombrós a Catalunya i l’Estat, queda allunyat de totes aquestes vies establertes per
accedir al vot, tant la nacionalitat per residència com la reciprocitat.
Tot i el canvi de governs des del franquisme fins a l’actualitat, encara domina un sistema
polític i mediàtic que té a la mentalitat i l’imaginari populars acostumats a un discurs
polític i un vocabulari mediàtic carregats d’una terminologia que ens manté en estat
d’intranquil·litat
permanent: crisi
migratòria, onades
migratòries, fluxos
Temàtica: Municipalisme i immigració
Article d’opinió
Data: 11 de maig de 2023
Autor: Aziz Baha Khrouz
migratoris, immigrants il·legals, seguretat i immigració, islamització i d’altres. En
conjunt, tot aquest arsenal té les seves arrels en les ideologies supremacistes i
antimmigratòries i està dissenyat amb l’objectiu de captar i arreplegar el nombre més
alt possible de simpatitzants, afiliats i votants. No obstant això, cal ressaltar l’existència
d’entitats i partits polítics i una opinió pública importants més oberts al dret al sufragi
per a les persones nouvingudes, però encara domina i decideix, políticament i
jurídicament parlant, la mateixa línia que va formular la constitució de 1978. De totes
maneres, el nostre context actual requereix un marc polític inclusiu i igualitari que
garanteixi els drets civils i polítics per a tots els col·lectius residents de la nostra societat
independentment de l’origen nacional i cultural de les persones, i indiferentment a la
presència i influència de les ideologies, organitzacions i idees xenòfobes i
conservadores.
Enmig d’aquest escenari hi ha el col·lectiu protagonista, és a dir, els i les persones
migrants. Des del seu moviment i organització es defensa el dret al vot actiu i passiu i a
la participació política i ciutadana en general, ja que és un dret i eina indispensables per
l’empoderament del col·lectiu i les seves persones: tenir lloc als plens municipals i
generar altres espais que puguin facilitar a les persones nouvingudes la defensa dels
seus drets amb veu pròpia, així com ajudar a transformar la situació de discriminació,
desigualtat i invisibilitat en la qual es veuen trobades és imprescindible.
Són moltes les necessitats socials -relatives als col·lectius nouvinguts- que són també
responsabilitat dels Ajuntaments; atès que es tracta de subjectes sense veu i vot,
aquestes necessitats solen passar al segon grau i desapercebudes en els ulls de la política
municipal. A títol d’exemple, destaquen aquestes situacions i urgències:
En l’àmbit d’escolarització, l’alumnat que són fills i filles de famílies d’origen
immigrant, en especial l’alumnat d’origen nord-africà i subsaharià, pateix
generalment un baix nivell de rendiment escolar. Pocs alumnes d’aquests
orígens superen el batxillerat, en comparació amb el conjunt de l’alumnat català.
En l’àmbit d’allotjament, tal com ho confirmen informes de SOS Racisme, les
persones i famílies d’origen immigrant pateixen la discriminació a l’hora
d’accedir a un habitatge de lloguer, a causa del racisme en l’accés a l’habitatge.
Temàtica: Municipalisme i immigració
Article d’opinió
Data: 11 de maig de 2023
Autor: Aziz Baha Khrouz
Respecte a l’àmbit laboral, les persones treballadores nouvingudes solen ser els
més afectats per la precarietat laboral, els sous baixos, la inestabilitat
professional i l’explotació laborals.
Pel que fa a la diversitat cultural, la societat catalana i espanyola són
multiculturals per excel·lència, però molts grups ètnics i culturals no hi troben les
condicions i recursos per connectar-se amb i viure la pròpia cultura. Les
polítiques i institucions municipals han d’atendre als drets relatius a aquest
aspecte com, per exemple, responent a la necessitat dels infants d’origen
immigrant d’aprendre les llengües i cultures d’origen. A més a més, s’ha de dir
que l’interculturalisme que es fa avui dia des de les institucions municipals de
Catalunya i l’Estat és, majoritàriament de façana, tendint a un interès per la
interculturalitat pel que fa a discurs i molt menys pel que fa a diferents àmbits
de la vida real i quotidiana de les persones.
Com a conclusió, el reconeixement de les persones i els col·lectius nouvinguts com a
subjectes de la participació i decisió polítiques incita i sustenta el seu desenvolupament
i, en canvi, la seva negació alimenta la fragilitat i la precarietat no només de les persones
i famílies nouvingudes, sinó d’un col·lectiu i d’una societat sencers.